Serra d'Ador
Ascensió al cim de La Cuta
26 de març de 2021
|
Eixida: 8,00 h
Tornada: 19,00 h
|
Desnivell: 650 m
Distància: 13 km
|
Temps: 4,5 h
Nivell d’exigència: Mitjà
|
La serra d'Ador és una petita alineació muntanyenca que divideix les
aigües dels rius Vernissa i Serpis, entre les comarques valencianes de la
Safor i el Comtat. Aquesta serra arriba a la seua màxima altura en la
muntanya de la Cuta (684 m) i s'estén d'oest a est fins a l'Horta de
Gandia. Pel nord, el riu Vernissa voreja la serra recollint les aigües que
els nombrosos barrancs i rierols drenen; per l'est la serra s'obri en dues
aliniacions cap a l'Horta del Sèrpis que al sud s'encaixona separant la
serra d'Ador del massís de la Safor. Per l'oest, la serra es prolonga
enllaçant amb la serra del Benicadell.
|
|
Fa uns dies estàvem al cim de la Safor, des d’on teníem una vista
aèria magnífica de la Cuta
|
Ara ens plantegem pujar el seu cim, un mirador magnífic sobre la cara nord de la
Safor; i cap les comarques de la Vall d’Albaida i la Safor. [El mal és que la
boireta d’aquesta jornada no afavoreix que puguem gaudir de les vistes.] Per
donar-li varietat a la ruta volem pujar des del
barranc de la Canaleta (en la seua vessant nord-est) i baixar pel sud-est
fins Vilallonga. L’amic Joan E. ens apropa en cotxe fins les proximitats de
l’entrada de la
finca de la Canaleta. Començarem a les 9:45h. (a 105 m.
d’altitud).
Seguim uns metres pel camí i davant l’entrada a la Finca de la Canaleta, ens
plantegem què fer...
Interpretarem que la prohibició d’accés és per als vehicles i seguim pel camí,
entrant en la finca. Observem una tanca metàl.lica molt consistent que mosqueja
un poc... serà per evitar l’accés dels senglars o altres animals que deterioren
els conreus...
Passem pel costat del
Corral de la Canaleta (ara ben rehabilitat) i quan
arribem davant de la
Casa de la Canaleta, topem amb un mur que ens obliga
a anar vorejant-lo per la dreta, seguint els camins que porten a les plantacions
de tarongers i alvocats.
Quan arribem a l’extrem dret del mur continuem pel camí buscant avançar cap al
fons de la finca, amb la intenció de pujar pel barranc del fons, en el qual
s’observava una senda en la cartografia.
Passem el canal de desaigüe del barranc i seguim avançant cap al front.
Però quan arribem al final de la finca, explorem a dreta i esquerra comprovant
que està completament rodejada per l’elevada tanca, sense trobar cap punt per on
es puga franquejar.
Finalment, l’escalador del grup descobreix un punt per on no ens costarà massa
pujar sobre la tanca i passar a l’exterior.
Ens apliquem a la feina i en un moment estem ja en terreny lliure, per poder
remuntar el
barranc de la Canaleta, com teníem planificat.
Hem sortit més a la dreta del punt on es veu al mapa que hauria d’estar la
senda. Intentarem localitzar-la. Però la vegetació és molt densa i no és fàcil
avançar. Prompte arribarem a la conclusió de que la senda està perduda. Per
falta d’ús ha estat coberta completament per la vegetació i haurem d’obrir-nos
pas a través de la coscolla, argelagues i altres arbusts que omplin el terreny.
De vegades l’altura de les plantes és tal que ens cobreix per complet...
Al cap d’una estona pillem una senda mínima però fàcilment distingible, que ens facilitarà l’ascensió. Uns minuts abans de les 11 arribem a la collada que hi ha sobre el barranc. Ahí trobem un camí (com una senda molt ampla, ben desbrossada) que puja de manera molt directa en direcció a la carena de la serra; més concretament, cap una zona rocosa que albirem dalt: la
Penya del Moro.
Guanyant altura tenim una bona perspectiva del barranc de la Canaleta i el pla inferior, molt conreat.
Cap al nord destaca el poble de
Castellonet de la Conquesta. Sembla molt prop i des de la collada segurament el camí portarà fins allí.
Més a l’esquerra es va veient
Lloc Nou de Sant Jeroni i més a la dreta,
Alfahuir i
Ròtova. Seguint l’ascensió ens adrecem a superar per dalt la
Penya de l’Hedra, que té un bon tallat per la cara nord.
Per darrere sobreïx el cim de
la Cuta. Es distingeix bé un camí (poc transitable per a vehicles) que recorre la serra en aquella direcció. En uns minuts arribem a aquest camí i l’anirem seguint.
Des d’ahí la vista és magnífica sobre
la Safor.
Circulant pel camí el grup capdavanter es passa una petita eixida a la dreta i quan comprova que el camí comença a descendre, s’atura i ens plantegem pujar al cim lliurement des d’aquest punt.
La vegetació és densa, però anem pujant sense massa dificultat, aprofitant algunes zones de roques.
Prompte tenim a la vista la fita del cim.
A les 12:30 estem al cim (684 m).
Per fi toca l’esmorzar.
Més enllà d’on està la fita hi ha unes roques que –per un poc– semblen ser la cota màxima de la Serra. Un pal indica ahí el punt final del PR CV-400.
A banda de la fantàstica vista sobre la Safor, des d’aquest punt hi ha una bona perspectiva sobre les
Penyes Albes, la serra que separa el Serpis de Montitxelvo (on anomenen aquesta serra
La Carrasqueta). Per darrere surten Moncabrer i Benicadell.
En una estona iniciem la baixada, ara per la senda que recorre la carena en direcció a l’est.
En la baixada trobarem restes d’antics corrals.
Prou més avall passem pel Corral de Guillem
La senda que portem és el PR CV-333, ben traçat, però amb una forta pendent en tota la primera part. Poc a poc Vilallonga sembla més prop.
Són quasi les 14 h quan arribem a una carretereta, en una zona de pinar. Ja seguirem per ahí.
El camí arriba prop del riu Serpis i en part aprofita el traçat de l’antiga via a Alcoi. També trobarem aquí moltes plantacions d’alvocats.
Després caminem de manera contínua pel costat del Serpis, que en una zona té les dues ribes recobertes de plàstics, per evitar l’erosió que provoquen les riuades, quan hi ha fortes pluges.
A les 14.30, a 100 m d’altitud i a un parell de km. de sa casa, ens recull Joan E. I... ara ve lo bo!
 |
La Cuta (Serra d’Ador) des de la Safor
|
Ruta: track en Wikiloc
Equip excursionista: Javi, Emili, Miguel, Ángel i Joan.
Crònica i fotografies: Joan.
"Unes galtes i orelles gelades que sagnen són les contrarietats pròpies d'una gran aventura. El dolor i les incomoditats són inevitables, però, dins del context global, són poc importants”
(Robert E. Peary)
