La jornada començava amb eixa mescla d'il·lusió i respecte que només provoca la muntanya a l'hivern. Sabíem que el Javalambre no ho anava a posar fàcil: temperatures sota zero, ratxes de vent anunciades i un ambient de ple gener. Però el que no entrava en els nostres càlculs era que la visibilitat es reduiria a… res.
.jpeg)
.jpeg)
Així i tot, vam arreplegar les raquetes en el sector Sabina. Ens ajustem les raquetes i iniciem l'ascens amb pas ferm, obrint petjada i avançant entre un paisatge cada vegada més fantasmal.
La neu cruixia sota les raquetes, però més enllà d'uns pocs metres no es veia absolutament res. La muntanya havia desaparegut; només quedava aquell silenci blanc i les ràfegues colpejant-nos de front.
En aconseguir la Creu del Negre, més que un cim semblava un punt suspés en el no-res. La boira ho cobria tot sense clemència. No hi havia horitzó, ni referències, ni tan sols eixa satisfacció visual d'haver arribat a dalt. Només la certesa de ser allí… i que eixe no era el dia per a continuar explorant.
Decidim llavors fer mitja volta i fer descens fins al Refugi de Rabadá y Navarro.
No completem la ruta planejada, però sí que vivim una d'eixes experiències que recorden per què la muntanya enganxa: no sempre deixa que la conquistes, però sempre t'ensenya alguna cosa. I això sí, eixim amb una promesa clara:
Tornarem.
Quan la meteorologia done treva i Javalambre ens òbriga de veritat els seus vessants, tornarem amb les raquetes… i amb ganes de completar el que va quedar pendent.
